LA MALALTIA DE PARKINSON

Va ser trobada per primera vegada pel metge i paleontòleg anglès James Parkinson al 1817, quan va publicar el seu llibre titulat “ Assaig sobre la paràlisis agitant”.

El Dr. Parkinson va definir la malaltia de la següent forma:

Moviments involuntaris de caràcter tremolosos,  amb disminució de la força muscular que afecten a parts que es troben en repòs i que inclús provoquen una tendència a la inclinació del cos cap a davant i a una forma de caminar a passos curts i ràpids. Els sentits i el intel·lecte continuen inalterats.

Encara que actualment no existeix tractament curatiu per la malaltia de Parkinson, es tenen nous coneixements pel que fa a factors que la poden provocar, inclosos factors genètics i ambientals.
La malaltia es pot presentar a qualsevol edat, a pesar de ser més freqüent en persones d’edats avançades. Afecta una mica  més als homes que a les dones. L’edat mitja de l’inici de la presentació dels símptomes és cap als 60 anys.
En molts casos no es coneix exactament què ha motivat el desenvolupament de la malaltia. Es creu que la major part dels símptomes estan causats per una reducció significativa d’un compost químic anomenat dopamina; un important neurotransmisor, un compost químic que es alliberat per una neurona en un espai fora de la cèl·lula (sinapsis), que quan es captat per la següent neurona genera un impuls nerviós. Aquesta substància es sintetitza en la zona del cervell que controla el moviment.
La disminució en la producció de dopamina farà que el estímul nerviós que genera el moviment disminueixi i el cos perdi la habilitat de controlar el seu moviment, sense poder evitar el tremolor o la rigidesa. Aquests símptomes es donen quan el nivell de dopamina al cervell estan per sota el 20%.
No existeix una prova clínica concreta que permeti identificar la malaltia. Un neuròleg, especialista en trastorns del sistema nerviós, diagnosticarà generalment la malaltia mitjançant la avaluació dels símptomes i l’exploració física.

Quins són els símptomes?
És important tenir present que els símptomes de la malaltia de Parkinson poden variar molt d’una persona a un altra.
En les fases inicials de la malaltia, els símptomes solen afectar més a una part del cos. Més tard, els símptomes avancen cap a l’altre costat.
Alguns símptomes més freqüents són:

-  Tremolor de les mans, braços, cames, mandíbula i cara.

-  Rigidesa i hipertonía muscular. Es dóna en fases més avançades i es deguda a un augment de la resistència dels muscles del moviment.

-  La hipocinesia afecta principalment la cara i els moviments de les extremitats. La lentitud muscular és progressiva i especialment es fa evident al caminar, al realitzar girs i durant la realització de tasques que es necessiti habilitat manual. El pacient acostuma a presentar una cara inexpressiva i va perdent la mímica facial.

-  La bradicinesia fa referència a la lentitud de moviments o dificultat per a iniciar els moviments, com p. e aixecar-se d’una cadira.

-  Problemes de l’equilibri i de coordinació, que solen ser característiques més tardanes de la malaltia.

També es poden produir altres símptomes no relacionats amb el moviment coneguts com a no motors, i que poden ser: ansietat, depressió, irritabilitat, lentitud de pensament o problemes de memòria, formigueix, dolor, intranquil·litat, fatiga, sudoració, sialorrea, canvis de la temperatura corporal i estrenyiment.

L’impacta del diagnòstic
Quan a una persona se li diagnostica Parkinson, la impressió que rep és d’haver caigut en una fatalitat insuperable. Pot tenir conflictes emocionals que van des de posar en dubte o negar el diagnòstic fins a caure en una sensació de vulnerabilitat, ansietat, tristesa  o depressió. En canvi, a pesar de que la malaltia encara no té una cura radical, sí que avui en dia es disposen de tractaments eficaços per tal de controlar els símptomes, amb els quals s’evita al màxim la progressió fins a estadis més avançats.
Com moltes malalties cròniques i incapacita’ns, els problemes socials que comporta són tant o més importants que els biològics o psíquics, per lo que es fa necessari que l’afectat de Parkinson rebi un conjunt d’ajudes dirigides a millorar la seva qualitat de vida com també la de la seva família o nucli de convivència.
Amb la finalitat de millorar la qualitat de vida del malalt i la dels seus cuidadors, és essencial una bona educació per tal d’aprendre a conviure i a sobreportar la malaltia. És imprescindible una bona educació sanitària, rehabilitació física, teràpia psicològica i realitzar activitats que eviten l’aïllament tant de l’afectat com de la seva família.